Una taxa per omplir els pisos buits

10/07/2018

Un informe de la UB indica que es reduiria la desocupació un 13%

 

El nivell de la construcció d’habitatges a Espanya els anys anteriors a la crisi econòmica era insòlit. El 2006 s’edificava al mateix ritme que a França, Alemanya i la Gran Bretanya juntes. La posterior crisi econòmica va deixar un parc immobiliari de grans dimensions però sense capacitat per ocupar-lo. Segons el cens d’habitatges buits elaborat per l’Institut Nacional d’Estadística, el 12% de les llars que hi ha a les ciutats de més de 50.000 habitants estan desocupades. Amb aquestes dades, Espanya és un dels països amb una taxa de desocupació per sobre de la mitjana. El 2015, l’OCDE va establir que el percentatge mitjà de pisos buits als països membres era del 10%.

L’augment de pisos buits a tot el territori espanyol es va consolidar com una de les herències de la crisi del totxo, i les institucions fa anys que intenten donar sortida a aquestes cases desocupades. Una de les mesures que apunten cap a aquesta solució va ser l’aprovació de l’impost sobre habitatges buits a Catalunya, que va entrar en funcionament el 2015. A grans trets, el que grava aquest impost és una quota fixa segons els metres quadrats que té l’habitatge. No obstant això, el Tribunal Constitucional va admetre un recurs del govern d’Espanya contra aquesta llei perquè considera que la normativa xoca frontalment amb l’impost sobre béns immobles (IBI), de titularitat municipal. Ara mateix, l’impost es troba en suspensió temporal.

Segons un estudi presentat la setmana passada per l’Institut d’Economia de Barcelona -un organisme que depèn de la UB-, un impost efectiu sobre els habitatges buits podria reduir un 13% la desocupació. El document el va elaborar Mariona Segú, estudiant de doctorat al laboratori RITM de la Universitat de París. Segú arriba a aquesta conclusió basant-se en la situació actual de països com França i el Regne Unit. A tall d’exemple, qui té les competències per aplicar un gravamen sobre els habitatges buits són els ajuntaments. Els municipis poden optar per gravar un 50% més els habitatges buits a través de l’impost sobre l’habitatge.

 

La trampa de la llei espanyola

 

De fet, la normativa espanyola ja permet que s’apliqui un recàrrec del 50% sobre l’impost de béns immobles en cas que un habitatge estigui buit. El problema és que les autoritats locals no poden definir legalment què s’entén per habitatge buit. És per això que, davant l’absència d’una definició clara de pis buit, els ajuntaments no poden aplicar el gravamen.

A França, en canvi, sí que tenen clara la definició. Els pisos buits són els que porten un any sense ser ocupats i que es troben en àrees urbanes. A banda, el govern francès també ha deixat clar quins són els supòsits que permeten evitar l’impost, com per exemple demostrar que l’espai buit necessita grans obres de reforma per convertir-lo en un espai habitable.

A part d’aquesta normativa, la Gran Bretanya també té en compte un impost per a residències secundàries, que es podrien considerar un tipus d’habitatge desocupat. A Londres, el parc de segones residències només representa un 1,3% del total.

Tot i les mesures que es poden adoptar, “que hi hagi pisos buits és inevitable”, apunta Segú. Aquesta doctoranda equipara la taxa d’habitatges buits a la de l’atur, perquè “sempre hi ha fluxos que impossibiliten una taxa del 0%”, assenyala. L’objectiu de les administracions s’hauria de concentrar a “reduir al mínim el temps que un pis es manté desocupat”, manté Segú.

 

 

Font i Foto: ara.cat