Revés del TC al dret civil català

31/03/2014

 

La sentència resol la qüestió d’inconstitucionalitat presentada per la Sala Social del Tribunal Suprem, que demanava al Tribunal Constitucional (TC) que aclarís si la llei pot establir distincions en les pensions de viudetat per a parelles de fet segons la comunitat autònoma del resident.

Segons el TC la regulació particular en virtut del dret civil de cada comunitat que en té vulnera el ‘dret a la igualtat‘ dels ciutadans de l’estat. En conseqüència, ha declarat inconstitucional el paràgraf cinquè del punt tercer de l’article 174 del Text Refós de la Llei General de Seguretat Social, que establia que ‘a les comunitats autònomes amb dret civil propi, complint-se el requisit de convivència a què es refereix el paràgraf anterior, la consideració de parella de fet i la seva acreditació es durà a terme d’acord amb el que estableixi la seva legislació específica’.

Els magistrats del TC han dictaminat que ‘el règim ha de ser ‘únic i unitari per a tots els espanyols‘. El dret civil català estableix que només calen acreditar dos anys de convivència per accedir a la pensió de viudetat quan un dels dos membres de la parella de fet mor. Aquesta sentència significarà, ostensiblement,  que per a cobrar la pensió de viduïtat caldrà una convivència estable amb una durada ininterrompuda no inferior a cinc anys, i amb caràcter immediat a la mort d’un dels dos membres, que és el que estableix la legislació a les comunitats sense dret civil propi. També es demanarà que els optants a la pensió s’hagin inscrit almenys dos anys abans al registre de parelles de fet .

Algunes de les argumentacions del tribunal són que ‘el règim públic de seguretat social ha de ser únic i unitari per a tots els ciutadans i garantir alhora la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i deures en matèria de seguretat social‘, i que, per tant, ‘la determinació dels subjectes beneficiaris d’una prestació de la seguretat social, en aquest cas de la pensió de viduïtat, constitueix una norma bàsica que correspon establir a l’estat, i ho ha de fer de manera unitària per a tots els subjectes compromesos dins el seu àmbit de cobertura’. A més, per la majoria dels magistrats ‘no està justificat’ objectivament diferenciar entre les parelles de fet d’una comunitat autònoma que té dret civil propi i d’una que no en té, i que aquest apartat de la Llei General de la Seguretat Social afavoreix  ‘un factor de diversitat determinant de la desigualtat de tractament en el règim jurídic de la pensió de viduïtat’, i que podria portar ‘a un resultat desproporcionat‘ perquè, ‘depenent de la comunitat autònoma de residència, el supervivent de la parella de fet pot tenir accés o no al cobrament de la pensió‘.

La sentència afecta a Catalunya, les Illes Balears, Aragó, Navarra, el País Basc i Galícia, que són les comunitats amb dret civil propi. No tindrà efecte en els casos que ja siguin ferms i només es podrà aplicar a casos nous o que no tinguin resolució ferma.

Aquesta sentència defineix una de les vies per les quals el Tribunal Constitucional pot tombar el dret civil propi de les CCAA, mitjançant la declaració d’inconstitucionalitat de les atribucions de competència pel que fa a la regulació del dret civil. En aquest cas, apreciant l’ampli ventall de possibilitats interpretatives del principi d’igualtat de la Constitució.

No és tant amplia, però si igualment interpretable, la regulació a la Constitució de la possibilitat de desenvolupar el dret civil propi. Cal donar un cop d’ull a la redacció de l’article 149 de la carta magna, on s’estableixen les competències exclusives de l’estat. En el seu punt 8è, s’estableix que la legislació civil serà competència de l’estat ‘sens perjudici de la conservació, modificació i desenvolupament dels drets civils, forals o especials per part de les comunitats autònomes allà on n’hi hagi. En qualsevol cas, les regles relatives a l’aplicació i a l’eficàcia de les normes jurídiques, relacions juridicocivils relatives a les formes de matrimoni, ordenació dels registres i instruments públics, bases de les obligacions contractuals, normes per a resoldre els conflictes de lleis i la determinació de les fonts del Dret, d’acord, en aquest darrer cas, amb les normes del dret foral o especial’. És a dir, que contràriament al que semblaria lògic, les competències en matèria civil són una excepció a les competències de l’estat i no una competència que puguin assumir les CCAA, com passa amb l’article 148.

En aquest sentit, fou rellevant la sentència del TC sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. En aquesta sentència el tribunal va interpretar que l’article 129 de l’EAC era materialment inconstitucional, però el va salvar considerant que el precepte deia exactament el mateix que l’article 9.2 de l’EAC de 1979: la competència pot ser exclusiva però no exclou ni defineix les competències exclusives de l’estat. És a dir, que la competència en matèria de dret civil de l’estat no és només la que estableix com a ‘en tot cas’ l’article 149, sinó que és més àmplia, i segueix sense aclarir del tot quina és la situació d’aquest àmbit competencial.

S’han produït en aquesta sentència dos vots particulars dels magistrats Encarnació Roca i Juan Antonio Xiol. No estan d’acord amb la sentència per dues raons: primer, perquè creuen que el tribunal no hauria d’haver acceptat a consideració la qüestió d’inconstitucionalitat del Tribunal Suprem, i perquè no consideren correcte el fons de la sentència, és a dir, que la regulació particular dels drets civils a les comunitats autònomes que en tenen vulneri el principi d’igualtat de la carta magna, ja que per aquests dos magistrats no són principis contradictoris entre sí. El principal argument en aquest sentit és que aquest tribunal mai ha decidit en contra de la pluralitat legal estatal pel que respecte al dret civil.

 

Font i foto: Eljurista.cat