La llei franquista que es resisteix a ser reformada per obrir els secrets d’estat

06/07/2020
El Congrés tornarà a debatre el termini per desclassificar documents

 

Gairebé quaranta anys després de l’intent de cop d’estat del 23-F o de la dissolució dels GAL, a l’estat espanyol no es pot consultar cap document que contingui informació classificada sobre aquests dos episodis foscos de la seva història. Però és que tampoc es poden consultar els documents de la Guerra Civil o del franquisme que estan catalogats com a secrets oficials. Per què? La raó és, sobretot, la llei aprovada el 5 d’abril del 1968, en plena dictadura, que regula els secrets oficials de l’Estat i que cinquanta-dos anys després cap govern ha intentat actualitzar ni cap grup parlamentari ha aconseguit prou suports per fer-ho. Només el 1978 -abans que s’aprovés la Constitució- s’hi va introduir una petita reforma, que només va servir per adaptar la terminologia de la llei als estàndards democràtics. La setmana passada, i després de tres intents fallits, el PNB va tornar a provar d’obrir el debat i va portar al Congrés una proposició per modificar aquesta llei franquista.

D’entrada, tots els grups van votar a favor de tirar-la endavant excepte Vox, que hi va votar en contra, i el PP i Cs, que es van abstenir. La reforma que proposa el PNB incorpora un dels aspectes que fa anys que la majoria de països europeus apliquen: posar data per desclassificar la documentació catalogada com a secret oficial. Així, els nacionalistes bascos defensen que les matèries qualificades de secretes s’han de desclassificar automàticament al cap de vint-i-cinc anys -el consell de ministres podria acordar una pròrroga “excepcional i motivada” de deu anys- i que les matèries reservades s’hagin de publicar al cap de deu anys. Ara mateix només es poden publicar si ho acorda el consell de ministres o la junta de caps de l’estat major. Els terminis proposats s’ajusten als de la majoria d’estats veïns. Si entressin en vigor, tots els papers reservats relacionats amb els GAL, per exemple, s’haurien de desclassificar automàticament, un pas que el PP no veu clar: considera que s’hauria de valorar cada cas abans de publicar-ne res.

De fet, els populars ja ho van deixar per escrit en una de les més de vint esmenes -el PSOE també en va presentar una vintena- a la mateixa proposició de llei que el PNB va impulsar el 2016 -ja era la segona vegada que l’entrava-. El termini d’esmenes es va ampliar unes quantes vegades, cosa que el PNB va llegir com una tàctica per dilatar la tramitació de la llei, que va acabar caient a causa de les eleccions del 28 d’abril del 2019. Abans dels comicis del 10 de novembre de l’any passat la van tornar a registrar, però no es va arribar a tramitar.

 

Control jurisdiccional

Mentre no arriba la reforma, les forces armades, a banda del mateix govern, continuen tenint poder per classificar documents. Amb la modificació que proposa el PNB només el consell de ministres estaria facultat per classificar els secrets oficials. El que no s’hi especifica, i que alguns juristes consideren necessari, és fins a quin punt es podria desclassificar un secret si es té coneixement que vulnera drets fonamentals. “No hi pot haver secrets si afecten drets fonamentals, l’única manera seria que ho controlés un jutge”, defensa el professor de dret constitucional de la UOC i la Universitat Rovira i Virgili, Marcel Mateu. Hi coincideix el catedràtic de dret constitucional de la UB Xavier Arbós: “Sempre hi hauria d’haver un jutge que pogués fer la ponderació, que pogués posar a un cantó de la balança el dret a la informació i a l’altre els béns jurídicament protegits que l’administració diu que no es poden fer públics”.

El 2016, Unides Podem havia presentat una esmena al text del PNB que proposava que la classificació com a matèria secreta pogués ser impugnada al Tribunal Suprem. A més, Mateu alerta que sense un control jurisdiccional es corre el perill que, si s’ha comès un delicte i depenent de quin sigui, quan es desclassifiquin els papers que el provin -entre deu i trenta-cinc anys després- ja hagi prescrit. A banda d’aquest control judicial, per a Mateu també és vital que la vigilància parlamentària es faci sense exclusions. Una qüestió sempre polèmica pels vetos a determinats grups (com ERC) a entrar a la comissió que en fa el seguiment. Per a Arbós, en canvi, és la cambra qui ha de decidir qui en forma part.

Mentre la reforma no arriba, els arxius de tot l’Estat continuen rebent negatives del govern per accedir a la documentació secreta, posant pedres a la sabata als historiadors i fent que episodis foscos de la història continuïn sense llum.

 

 

Font i Foto: Ara.cat