«Feu vaga per nosaltres»

08/03/2019
Les dones concentren més taxes de pobresa i precarietat que els homes, i són milers les que no podran triar fer vaga el 8-M
«A la pràctica, les cures recauen sobre elles i això acaba pesant en els seus ingressos», apunten expertes de la UAB i la UB

 

Pobresa i precarietat són paraules femenines, i potser no és casualitat. Mares monomarentals, dones immigrants que treballen a casa, vídues amb pensions minses i cuidadores no professionals que supleixen l’Administració deixant els seus llocs de treball posen la cara davant una realitat que demostra com de lluny queda la igualtat real entre els homes i les dones.

Segons l’Institut d’Estadística (Idescat), la taxa de risc de pobresa a Catalunya és un punt més alt en les dones. Si ens fixem en les famílies monoparentals (els 90% de les quals tiren endavant gràcies a una adulta), l’exclusió social passa del 20% al 35%. Les catalanes que treballen a casa cobren un 23% menys que els homes, segons el Govern, i les pensionistes, un 35% menys.

Les catalanes que treballen fora de casa cobren un 23% menys que els homes

També es compten més dones amb treballs precaris. Concentren el 66% de l’ocupació a temps parcial, segons l’última enquesta de població activa. Gairebé el 20% ho expliquen perquè han de cuidar altres persones o treballar a casa, mentre que només l’1% dels homes amb una ocupació precària ho justifiquen per aquest motiu.

“Hi ha una falta real d’igualtat d’oportunitats al mercat laboral”, alerta Núria Pumar, cap de l’Institut  de Dones i Gènere de la Universitat de Barcelona, que assegura que les dones estan “sobrerepresentades en els treballs poc qualificats i assumeixen perfils amb menys formació de la que tenen”. A diferència dels homes, explica, que estan més presents en oficis qualificats i càrrecs directius.

“La conciliació és una trampa”

Segons la catedràtica de Dret al treball de la Universitat Autònoma de Barcelona Carolina Gala, “la conciliació és una trampa”. “Majoritàriament elles treballen menys hores per cuidar els fills o persones grans –comenta–, moltes vegades perquè tenen un sou més baix que les seves parelles”. D’altres, perquè assumeixen aquesta tasca abans que els homes. L’experta tem que en el futur la bretxa es notarà també amb les pensions. “No es tracta de fer més lleis, es tracta que ells assumeixin la corresponsabilitat de les cures”, afirma.

A més, la presidenta de la Federació de Famílies Monoparentals de Catalunya, Sonia Bardají, critica que “no hi ha ajuts socials per a les mares monomarentals”, cosa que les continua obligant a viure en la precarietat i la pobresa com un dels col·lectius més exclosos socialment.

Juana Figueroa va deixar la seva ocupació per cuidar la seva mare amb alzheimer. / JORDI COTRINA

“He renunciat a la meva vida per la de la meva mare”

Fa 14 anys, després d’un divorci, Juana Figueroa se’n va anar a viure amb la seva mare. Era autònoma, tenia una botiga i la seva mare anava fent. Però va arribar l’alzheimer, la demència i li va tocar prendre la que ara defineix com la pitjor decisió de la seva vida. Va deixar de treballar per cuidar-la. És cert que la botiga no anava gaire bé, però bàsicament, diu, ho va fer perquè “ningú més estava disposat a fer-ho”. Els ajuts de la dependència eren llarguíssims, cap dels seus dos germans es plantejava deixar la seva vida ni la seva feina i sent una família humil, no es podien permetre pagar algú que s’encarregués de cuidar la seva mare. “Algú havia de vestir, donar menjar o dutxar qui ens ho ha donat tot, i vaig decidir que ho faria jo”.

Ara ho porta com pot. “Vaig donar la meva vida per la seva”, explica amb els ulls entelats. Pràcticament no surt de casa. Només ho fa quan aconsegueix vèncer els remordiments de consciència i s’entreté prenent un cafè després d’anar a comprar. Però la por d’una caiguda o d’un cop de la seva mare són constants. “He de demanar permís als meus germans per anar a veure al meu net”, explica. I posa d’exemple les festes de la Mercé. “M’hauria agradat sortir al carrer, anar amb amigues o amb la meva filla”. Però ningú es va oferir. I el que no pot fer és llençar els diners. Pagar algú perquè estigui amb la seva mare durant unes hores li suposava una despesa de gairebé 100 euros al dia. “No m’ho puc permetre”.

La Juana sobreviu amb la pensió de la seva mare, que almenys arriba als 1.000 euros. El complementa amb una ajuda minsa de cuidadora no professional de 140 euros mensuals que ha arribat amb dos anys de retard. Fa anys que no surt a comprar-se roba, ni tan sols a mirar botigues. I reconeix haver tingut quadros de depressió i d’angoixa dins d’un pis que no arriba als 100 metres quadrats. Ja acumula una lesió al braç, i tem per la seva salut quan la seva mare no es pugui aixecar.

“El meu germà em diu: ‘¿Com he de cuidar jo de la mama, si soc un home?’”

Juana Figueroa

Cuidadora no professional

Ella defineix la seva vida com “una presó” on s’ha tancat, tot i que al final hi ha un pensament que la manté dreta. “La meva mare, que m’ho ha donat tot, tindrà una vellesa digna”. La seva, la de Juana, ja és una altra cosa. “Tinc por de pensar en el meu futur”. Sospita que la seva pensió serà la mínima de poc més de 600 euros. “Jo, que he treballat tota la vida...” I és que un dels problemes que tenen les cuidadores no professionals, majoritàriament dones, és que no poden cotitzar a la seguretat social.

I la seva història, també revela el masclisme latent a la societat. “De vegades la meva germana m’ajuda, s’està unes hores amb la meva mare i puc sortir, tenir una mica d’oxigen, però el meu germà no fa absolutament res”. La frase que acostuma a sentir d’ell és: “¿Com he de vestir i dutxar jo la mama, que soc un home?” Així mateix. “També ella i jo ens vam encarregar de vestir i dutxar el meu pare quan estava malalt”, detalla la Juana. Segons ella, el problema és que els homes “no estan acostumats” a cuidar ningú.

Òbviament ni es planteja fer vaga el dia 8 de març. “M’encantaria sortir al carrer, demanar ajuts per a les cuidadores, i cridar pels drets de les dones però no puc parar, la meva mare em necessita”. I demana un últim favor: “Feu vaga per nosaltres”.

Ana Parrales . / RICARD CUGAT

“No et lliguis a cap home, viu la teva vida”

La història d’Ana Parrales comença a l’Equador. El pare del seu fill, al veure que la maternitat no acabava amb les ganes d’estudiar de l’Ana, va tirar pel dret. “Em trencava l’uniforme de l’escola, m’obligava a quedar-me a casa a tenir cura del nadó”. Ella només tenia 24 anys i unes ganes enormes de menjar-se el món. I va decidir marxar a Espanya amb el seu fill. Era el 1999.

L’Ana va venir amb un permís de treball i en situació legal des del primer dia. Ara ja té la nacionalitat. Sempre ha treballat netejant oficines. “No vaig anar a la universitat”, es lamenta. Aquí va conèixer un home, se’n va enamorar i van tenir dos fills. Didiere i Aylin, que ara tenen 13 i 9 anys. “Jo feia el menjar, els anava a buscar a l’escola, els portava al llit i els vestia”, recorda. Les tasques del pare deixaven molt a desitjar. “Com a molt, els treia al parc a jugar algun dissabte”, explica.

El pitjor moment va arribar el 2013. “Em va dir que m’havia deixat, que m’havia engreixat i que de tant cuidar els nens m’havia oblidat d’ell”. Literal. I a més, estava coneixent una altra persona. “Durant uns mesos no vaig poder deixar de plorar, però després vaig pensar: tinc mans, tinc cames, puc i he de seguir endavant”, explica amb llàgrimes als ulls.

“Durant mesos no vaig poder deixar de plorar, però després vaig pensar que havia de tirar endavant”

Ana Parrales

Mare de família monoparental

Ara veu la seva vida i és feliç. “M’he convertit en un pop, tinc mil mans que m’arriben per a tot”, diu amb un somriure. Però les cicatrius no s’obliden. “He hagut de treure forces d’on no en tenia”. El problema principal, la seva condemna a la pobresa. Haver de cuidar-se dels seus tres fills l’obliga a tenir llocs de treball a temps parcial, de menys de quatre hores i un sou de 600 euros. Durant un temps va tenir problemes per pagar el lloguer i la van desnonar. Ara viu en un pis de protecció oficial a Nou Barris.

Reconeix haver tingut molts remordiments, per no dir depressió. “El meu fill em va dir que volia deixar d’estudiar per treballar, però no li ho vaig permetre”. Això és del que reconeix estar més orgullosa, haver aconseguit que als 27 anys el seu primogènit es guanyi la vida com a electricista i ja estigui pagant un lloguer. L’altre, haver tirat endavant tota sola.

La seva màxima: “No et lliguis a cap home, viu la teva vida”. Quan té una estona, ajuda com a voluntària a la Federació de Famílies Monoparentals. “Veig dones amb estudis, llestes, plorant perquè el seu marit les ha deixat soles amb els nens”, explica. I la seva resposta és la mateixa. “No et lliguis, tira endavant, perquè les dones podem”. L’hi ha dit fins i tot a la nòvia del seu fill. “Si l’has de deixar el deixes, tot i que sigui el meu fill. Estima’t”. El seu discurs no pot ser més feminista, però tampoc pot fer vaga el 8-M. Ningú li farà la feina de casa i no es pot permetre un dia sense cobrar. “Feu vaga per nosaltres”, exclama. “Feu que se senti la nostra veu”.

Algunes de les integrants de l’associació Viudes del Mocador Verd. / RICARD CUGAT

“No ens van deixar treballar i ara tenim la pensió més baixa”

Hi ha dones que no es poden permetre fer una vaga. Però n’hi ha altres la protesta de les quals és gairebé imperceptible, molt difícil de sentir. És el cas de les vídues. El franquisme les va obligar a deixar de treballar i la democràcia les condemna a viure en la pobresa.

Antonia Hernández és una de les dones que integren el col·lectiu Viudes del Mocador Verd. Era delineant, però quan es va casar, el despatx on treballava li va dir que molta sort, que li anés molt bé la nova vida, que ara havia de cuidar els seus fills, i de seguida li van ensenyar la porta. Només tenia 21 anys, però la seva vida ja estava planejada. Roser Gómez era modista. I li va passar el mateix: “Quan em vaig casar, em van donar una liquidació”. Eren uns altres temps. “Ningú volia donar feina a una dona casada i a més per al marit era un deshonor”, expliquen. “Si tu treballaves, significava que l’home havia de fer-se el menjar, netejar, i això fins i tot et feia vergonya plantejar-ho”, explica l’Antonia.

I d’aquella pols, venen aquests fangs. “Ara tenim la pensió més baixa”. De jubilades van viure amb les pensions dels seus marits, però al morir aquests els queda la meitat de la prestació dels seus cònjuges. És el que es coneix com la pensió de viduïtat. Roser, als 70 anys, encara recorda una carta de la Seguretat Social dos mesos després de la defunció del seu marit. “Vaig pensar, és mentida, ¿no?. Però no ho era. Després de diverses evasives, un funcionari de l’Estat li va deixar ben clar: li tocava viure amb 520 euros al mes.

Ara miren les factures de casa amb lupa. “A casa ho tinc claríssim, amb la manta vaig sobrada”, explica Agnès Vidal, que als seus 75 anys veu la calefacció i la llum com un luxe innecessari. Viuen de les ofertes dels supermercats i d’anar ajudant-se entre elles. La carn i el peix, per als dies de festa. Una altra cosa no, però a la pobresa hi estan acostumades. “Nosaltres vam créixer amb la postguerra”, deixen anar amb una rialla.

“Ningú volia donar feina a una dona casada. A més, per al marit era un deshonor”

Viudes del Mocador Verd

 

En realitat, el que més els preocupa és la vellesa. Ara són autònomes. “Anem fent i anem lluitant”. Recullen firmes, fan reunions, i cada dilluns es planten davant de la Generalitat per demanar millores de les seves pensions. ¿Què passarà quan comencin les demències, la incapacitat per caminar o els problemes de cor? “No ho sé, el que sí que sé és que no em puc pagar una residència de la meva butxaca”, explica l’Antonia, que recorda les llargues llistes de la dependència i els preus “prohibitius” dels geriàtrics privats. Elles confien en els fills. Per ells ho van deixar tot.

En el seu cas, no hi ha dubtes que aquest divendres sortiran al carrer. Al seu barri, a Sant Andreu, munten un acte propi. També aniran a la recepció a l’ajuntament i a tots els actes possibles. El problema, que la seva vaga no es notarà. No sortiran a l’estadística ni tampoc tenen la força d’altres col·lectius. “Fem vaga per nosaltres”, exclamen.

Rocío Echevarría. / FERRAN NADEU

“Les immigrants estem esclavitzades per altres dones”

Fa dos anys que Rocío Echevarría és una persona en situació irregular que ha de sortir d’Espanya. Almenys, això és el que diu la llei. “Jo no he fet gens dolent”, diu aquesta dona peruana, que amb dos títols universitaris i una dilatada carrera professional va fugir de l’assetjament del seu exmarit i va decidir provar sort a Espanya. Ara treballa netejant cases. “És l’esclavitud del segle XXI”.

Rocío va estudiar màrqueting i comunicació i es va especialitzar a treballar per a les oenagés. Escrivia en diaris, es reunia amb les autoritats per arribar a acords socials i, bàsicament, tenia un prestigi social que ara ha quedat en l’oblit. Un marit que l’assetjava constantment li va provocar unes ganes terribles de marxar a Europa. “Coneixia amigues que estaven treballant a Alemanya i ho vaig voler provar”. Va esperar que la seva filla hagués aconseguit accedir a la universitat i va entrar a Espanya com a turista. Després de penjar el seu currículum professional a diversos perfils, va veure que hi havia oportunitats. Va fer diverses entrevistes, però la resposta sempre era la mateixa. “Sense permís de treball no et puc contractar”. Els estalvis es van acabar i li va tocar arremangar-se.

Ara la seva jornada laboral és totalment invisible. No cotitza ni té horaris. La seva “patrona” és una catalana treballadora que necessita ajuda amb els fills. Rocío els aixeca a dos quarts de nou, els porta a l’escola, a fer extraescolars, fa la compra, el menjar, i neteja. “La meva jornada acaba quan ella ho diu, jo no puc dir res ni exigir res”, lamenta. El normal és treballar unes 12 o 14 hores, amb un sou de 600 euros al mes. Per pagar el lloguer també neteja altres cases els caps de setmana. I de vegades, aconsegueix respirar.

La Rocío va decidir agafar aquesta feina perquè la llei d’estrangeria no li donava cap altra opció. “La veritat és que és molt frustrant”. Però coneix casos pitjors. “Hi ha noies internes, que viuen a casa de les patrones, allà estan sotmeses les 24 hores”. “Les immigrants estem esclavitzades per altres dones” . Una companya, explica, s’ha hagut d’acostumar que el fill de l’àvia que cuida li toqui el cul i li faci petons a la boca. “Jo m’enfado, però ella em diu que no té cap alternativa, totes tenen molta por que les acomiadin”.

“Hi ha noies internes que viuen a casa de les patrones i estan sotmeses les 24 hores del dia”

Rocío Echevarría

Dona sense papers i treballadora de la llar

Fa poc més d’un any un grup de dones van crear Sindi Hogar, una associació que volen que funcioni com el seu sindicat. Les que puguin aquest divendres aniran a la manifestació. La Rocío, no. “Els nens no acaben les extraescolars fins a les vuit”. I no es pot permetre deixar de treballar. “Feu vaga per nosaltres”, demana a la resta de dones. També a les autòctones, a qui demana que, a casa, quan donin feina a una dona immigrant, pensin també en els seus drets. “Aquesta lluita és de totes, però a nosaltres no se’ns escolta”.