«Amb la vènia, senyoria»: què significa i d'on prové aquesta expressió?

04/03/2019

Els romans demanaven la vènia a Venus per culminar les pòcimes d'amor, tot i que en l'actualitat és una fórmula per sol·licitar l'ús de la paraula en un judici

 

 

"Amb la vènia, senyoria". Aquesta és la frase que precedeix la majoria d'intervencions que els advocats, fiscals i acusacions fan servir des de fa més de dues setmanes al judici de l'1-O al Tribunal Suprem. No és excepcional, en cap cas, ja que s'usa per adreçar-se als magistrats en tots els processos judicials del país. La retransmissió en directe del judici contra els líders independentistes l'ha popularitzat i ha generat curiositat en els espectadors.

Què vol dir, doncs, "amb la vènia"? El Consell d'Il·lustres Advocats de Catalunya (Cicac) també s'ho pregunta i, furgant en el passat, situa la paraula vènia en un terreny "no gaire innocent". De fet, vènia deriva de la paraula llatina ven, que vol dir desig, i té com a cosina germana la paraula verí, amb els seus derivats de venenós venífer. La relació entre aquests mots es remunta a l'antiga Roma, quan una persona volia enamorar-ne una altra i solia anar a venerar Venus per aconseguir el seu favor. Llavors, la divinitat li concedia la vènia, és a dir, la gràcia o el desig que havia demanat. A més, s'acostumava a preparar un venenum o una pòcima de l'amor amb efectes afrodisíacs per consumar l'enamorament.

 

En el món jurídic actual, però, vènia té un altre significat. "Amb la vènia" és, simplement, una locució per demanar permís al jutge per intervenir al judici. Segons el Consell d'Advocats de Catalunya, és un mot que "engreixa el sac de paraules impròpies d'una societat moderna en què la igualtat hauria d'estar instaurada", ja que fixant-se en la definició que fan de la paraula alguns diccionaris normatius, en aquesta encara perdura un matís de jerarquia. La vènia, doncs, és la "llicència concedida a un inferior".

Per al Cicac i per a moltes persones de l'àmbit jurídic, l'ús d'aquesta paraula hauria de quedar substituïda per altres més pròpies de la igualtat que caracteritza les societats democràtiques, i segons afirmen és tota una paradoxa. Si es té en compte l'article 117 de la Constitució, la justícia emana del poble i són els jutges qui estan al servei de la societat.

 

 

 

Font i Foto: naciodigital.cat